COSTUMS I TRADICIONS: la Castanyada

Tots Sants, el primer de novembre, és una festa dedicada  al record dels avantpassats.

Al començament,  el cristianisme va traslladar la festa dels difunts a la primavera, ja que es vinculava a la creença en la resurrecció, i celebrava la festa dels Màrtirs poc després de la Pasqua. Però la forta tradició anterior, bàsicament en els països de cultura celta, va retornar la festa cap a la tardor, en forma de doble diada.

La festa de Tots Sants fou instituïda el segle VII, quan el papa Bonifaci IV, en lloc de fer enderrocar el Panteó romà, projectat per l’emperador Adrià i dedicat a les divinitats romanes, el consagrà a la Mare de Deu i als màrtirs del cristianisme.

D’una banda, des del principi del segle IX se celebra la festa de Tots Sants, dedicada a tots aquells que pel comportament en vida s’han guanyat un lloc al paradís, l’1 de novembre. Al segle XI, l’orde monàstic de Cluny va crear el dia de Commemoració dels Fidel Difunts per pregar per tots els morts. Popularment, el conjunt d’ammdues festes va prendre la denominació genèrica de Tots Sants. La simplificació del calendari festiu produïda per la industrialització va fer suprimir la festa laboral del 2 de novembre.

Un costum bàsic de la festa ha estat la visita als cementiris. La celebració tenia un clar sentit domèstic: la família es reunia i recordava els difunts menjant castanyes, resant el rosari o amb petits gestos com deixar un plat buit a taula.

Aquesta tradició pretenia perllongar al més enllà l’acolliment de la família dels seus membres i demanar l’emparança dels avantpassats, percebuts com a protectors de la llar i el llinatge.

També és costum emprar un dels fruits propis de la tardor: les castanyes.

L’altre gran producte gastronòmic és el panellet, producte de rebosteria casolana,  fet amb ametlla, sucre i rovell d’ou, bàsicament. Pot anar cobert de pinyons i acollir altres components com el coco o la xocolata. Té un origen poc clar, però probablement recorda els antics àpats funeraris i els “pas dels morts” que es portaven a l’església.

La motivació de la festa ha canviat molt els darrers anys. La mort era, per als nostres avantpassats, un fet inevitable i natural. Era, en tot cas, un fet quotidià. La gent moria a casa, acompanyada pels familiars, grans i petits, i pel veïnat. Les vetlles tenien lloc al domicili i els seguicis funeraris sortien de la porta de casa.