jueves, 28 de enero de 2016

ANEM AL TEATRE!!!

Sembla mentida com les coses que aprens quan ets petita, et marquen per tota la vida.
 
Quan anava a l’escola, des dels 4 fins els 14 anys vaig participar en obres de Teatre. No és que m’agradessin especialment (era molt tímida i això suposava tot un repte per mi), però era una activitat en la que participava amb la resta de companys del meu curs i al mateix temps, em permetia fer activitats extraescolars relacionades, que em van enriquir molt.
Més tard, vaig afeccionar-me al teatre amateur. No us espanteu!!! Com a espectadora. Trobo que el teatre fet per no-professionals té el seu atractiu.
Primer amb “actors i actrius” del meu poble, Bot. Una colla de joves del nostre poble, entre els que hi havia una noia jove de fora; la Mercè Llop (en aquell temps, professora del col·legi i que va donar classes durant molts anys). Les obres eren entretingudes, ja sigui per la temàtica com per veure a familiars, amics o coneguts interpretant.

Després vaig començar a estudiar a  l’Institut i el meu món es va fer més gran. No només assistia com a públic a les obres que es realitzaven per companyies amateurs en actes o jornades culturals, si no que vaig començar a veure obres a la televisió (en aquella època, era la forma més ràpida i accessible per accedir a aquest tipus d’activitat).
A través de la televisió, vaig poder gaudir d’obres com “EL DRET D’ESCOLLIR”, “PER UN SI, O PER UN NO” o “CYRANO DE BERGERAC” interpretats magistralment per un jove Josep Mª Flotats ( us parlo dels anys 1.985,1.986 i 1.987 ). Ell era jove... jo també.
Seguia assistint a representacions amateurs. Companyies més o menys estables, comarcals o provincials.
El teatre té un se què, que t’enganxa i et fa sentir coses diferents, noves i emocionants.
A llarg de la meva vida, he pogut assistir a tot tipus de representacions. He vist obres còmiques (“Campanades de boda” de La Cubana), obres musicals (“Mar i Cel” de Dagoll Dagom ), obres clàssiques (“Pigmalió” amb Lloll Beltrán),obres modernes (“Després de la pluja” de Sergi Belbel), obres tradicionals (“Els pastorets”) , obres religioses (“la Passió”), et
Ja fa uns anys que puc  assistir i gaudir d’un altre tipus de teatre:
el professional.
Sé que comptem amb diversos Teatres de cert prestigi i “solera” a la nostra província ( Teatre Bartrina a Reus, Teatre Metropol a Tarragona), però una mica allunyats per mi. Així que, tant aviat com vaig “descobrir” la programació estable al Teatre Auditori Felip Pedrell a Tortosa, vaig ser feliç, molt feliç.
No només podia assistir al teatre a una distància relativament propera si no que, podria gaudir d’obres, autors, actors i actrius de primer nivell en el món de la interpretació.
Han estat varis anys d’obres de tot tipus, però la grata sorpresa la vaig tenir quan després de 30 anys, vaig poder gaudir en directe d’una representació del gran Josep Mª Flotats.

L’obra es deia “SER-HO O NO, PER ACABAR AMB LA QÜESTIÓ JUEVA” i us ben dic que, 30 anys després segueixo enamorada del Teatre, ja que ell, va ser un dels actors que me’l va fer estimar.
Realment us dic, ANEU AL TEATRE: No us en penedireu! . Ja sigui a l’obra escolar dels vostres fills o filles, nebots o nebodes, nets o netes, o a les obres que fa el grup de teatre del teu poble o ciutat o, si teniu ocasió, a veure una obra amb actors i actrius professionals, no importa.

El Teatre ha format part de tota la meva vida i espero continuar així molts anys:

ANEU AL TEATRE i d’aquí a 30 anys... ja m’explicareu.

De COSTUMS i de TRADICIONS: les Festes Majors.

Fa uns dies vaig sentir un comentari molt “modern i actual”: “les costums i tradicions als pobles, són antigues i passades de moda”.
No cal dir que aquesta afirmació la feia una persona relativament jove.
Jo en tinc uns pocs més (ja, ja, ja) però no em considero antiga ni passada de moda, em considero TRADICIONAL.
El comentari feia referència a les tradicions en els pobles petits, i en especial les tradicions en les FESTES MAJORS.
Jo soc una devota admiradora de certes tradicions, però les Festes Majors del meu petitet poble de Bot (Terra Alta) em fan donar una volta al cor.
Suposo que la edat i certs comportaments, fan que aquesta persona jove no tingui tant arrelat el sentiment com el tinc jo.
Per mi, les tradicions són un clar exemple de continuïtat, de persistència i resistència al temps, de motiu per ser i estar, per definir-nos com a persones i com poble, per sentir...
Com ja he dit, soc devota de certes tradicions, tot i que penso que n’hi ha que s’haurien d’actualitzar i renovar en consonància amb els temps presents, però n’hi ha d’altres que no les tocaria per res.
Les Festes Majors, per mi són, principalment SENTIMENT.
Tot comença dies abans de les festes, amb la preparació de les pastes típiques (casquetes, mantecats, cristines, prims, ametllats...). L’olor que envaeix tota la casa és tant penetrant, que només pots exclamar: “JA FA OLOR A FESTES”. Aquesta tradició es va perdent, ja que hi ha moltes persones que prefereixen comprar les pastes fetes, ja sigui per manca de temps o per altres motius.
El primer dia de la festa s’anuncia amb el volteig de campanes. Siguis on siguis del poble, les sents i saps que només anuncien bones noves: “LA FESTA JA ÉS AQUÍ, PREPAREU-VOS PER GAUDIR”.
Els actes i activitats són variats però, no ens desviem de les tradicions, ja que per mi:
-Tradició és, anar al “Rosari de l’Aurora” a trenc d’alba i pregar perquè als “quintos” no els caigui la Santa de la peanya (no recordo, des que tinc ús de raó, que hagi passat mai).
-Tradició és, anar a Missa Major i cantar-li al Sant Patró i a la Santa Patrona perquè cuidi de tots nosaltres i dels nostres colls (Sant Blai, bisbe i màrtir, famós per cuidar de les “goles” :”...cantará vuestra virtud, nuestro cuello con fervor..” cantarem per demanar-li un any de salut). Al fi i al cap, les Festes Majors es celebren en honor als Patrons de la població, o sigui que són, bàsicament, actes religiosos.
-Tradició és, anar a la processó (C/Caseres, C/Canvis, C/Montserrat, C/en Telmo Lacasa, C/Hospital, Trav.Dr.Loscos, C/Dr.Loscos i C/Major), cantant o escoltant a la banda de música acompanyar al Sant, comentant el fred que fa i portant als nens de la mà, i saludant amb un cop de cap a aquella persona que no veies de feia temps. I quan arribes a la plaça, busques un lloc ben situat per veure com alcen al Sant i pots cridar, després de la tradicional fórmula esgrimida pel capellà: “VISCA SANT BLAI”.
-Tradició és, veure les “Curses Pedestres” de peu, al costat del recorregut que va de la plaça fins al final del Carrer Caseres, i donar ànims a aquell corredor que més afinitat tens. El dia de la Candelera, els quintos i quintes correran per una bona causa: aconseguir diners per la seva festa, tot i que el tradicional serà que també s’emportin un gall, un conill i una ceba. El dia de Sant Blai, els “professionals” hauran de guanyar-se uns diners donant 20 voltes al circuit.
-Tradició és, anar al “Concert-vermut” al Club Esportiu, escoltant música de l’orquestra o conjunt de torn mentre fas l’aperitiu (a Bot en diem “fer el vermut”) en companyia de familiars i amics. I al final, si l’orquestra s’ho val, aplaudiments fins que les mans es tornin vermelles, amb un “Cant de la Senyera”, “Pirineu” o “L’emigrant” que no deixa a quasi be ningú indiferent.
-Tradició és, anar a la Plaça ben abrigada amb una bossa de caramels ben plena a les mans. Esperar a que la banda de música vingui amb els balladors de la “Dansada”; elles amb les seves faldetes, el seu mantó de Manila i les seves joies de “dansera” i ells amb el seu vestit amb corbata i tot, i el seu “puro” a la mà. Ells i elles del bracet i amb un somriure a la cara. I quan ja estan preparats tots a la plaça, i comença les primeres notes de “la Dansada” no pots deixar de pensar en els que ja no hi són i que en algun moment de la seva vida van ballar o veure ballar la seva particular “Dansada”. Això és TRADICIÓ.
I tires caramels als balladors i veus com els xiquets i xiquetes els repleguen i els posen en les seves bosses, per poder ensenyar el seu “botí” a la resta de companys i als pares i a tothom, com feia jo i molts altres a la seva edat.
-Tradició és, anar al Ball. On uns ballen fins que no poden més; ara una pasdoble, ara un vals, ara un cha-cha-cha, ara una “ranxera”, i alguna peça d’actualitat i que sona a tota hora en ràdios i televisors. La gent que no vol o no pot ballar, s’asseu a veure ballar, gaudint de la música i comentant amb qui balla aquell o aquella o el temps que fa que no veiem a aquest o aquesta. Tradició és ballar el “Ball de Farolet” o el “Ball dels Jugadors” (dedicat als jugadors del F.C.BOT).
-Tradició és, anar a fer una “grela”  al bar (beguda típica a Bot, que consisteix en una variant del típic “cremat”). Prendre-ho amb amics i familiars i gaudir de petites coses que, poc a poc, o han canviat o s’han perdut.
PER MI, això i algunes coses més: són TRADICIÓ.
Tot i que hi moltes altres coses que s’han incorporat al llarg dels anys i que, suposo que amb el temps i continuïtat, esdevindran també tradició.
( Missa Major de Sant Blai)

 
(inici de la processó, el dia de Sant Blai)

(Curses pedestres)

(Concert-vermut)

(Recordatori de la festa i pasta típica beneïda)

(preparant un gotet de "grela")

(la plaça de gom a gom per veure la "Dansada")