miércoles, 4 de mayo de 2016

EL PERSONATGE: Marc Jornet Niella

Crec que mai havia estat tan senzill fer un entrada en aquest blog.

Per norma general, busco la informació en molts llocs i faig un recull indicant, com no, la meva opinió sobre el personatge (aquest cop també ho faré), però en aquesta ocasió “el personatge” m’ha donat la feina quasi feta: GRÀCIES MARC!!!

Perquè he escollit al Marc Jornet Niella com a “personatge” del meu blog?
Com ja sabeu, en el meu blog tinc seccions fixes i dintre de l’anomedada “El personatge”, intento escriure sobre persones que m’han influenciat d’alguna forma, directa o indirectament, i que han deixat una petjada en la meva vida o simplement, que tenen les mateixes inquietuds, aficions i activitats que jo.

Com també sabreu, la meva màxima és: “he de conèixer personalment al personatge, per poder escriure sobre ell/ella” però aquest cop, he descobert molt més del que sabia i em complau molt compartir amb tots vosaltres.
Realment, Marc Jornet Niella és “EL PERSONATGE” amb lletres majúscules (sense menystenir als que ja he publicat anteriorment, i tenint en compte els que publicaré en un futur).
Qui és Marc Jornet Niella?:
Segons les seves pròpies paraules (publico el text –quasi íntegre- que m’ha fet arribar el Marc):

Em presento: sóc Marc Jornet Niella i si he de dir què sóc no ho puc fer en una sola paraula i això no vol dir que no tinga ofici, sinó que m’agrada fer moltes coses i he descobert que si t’esforces i tens voluntat, les pots fer!” .
A què es dedica Marc Jornet Niella?:

“Començo pel final.
Escric llibres infantils.
Acabo de publicar el meu tercer llibre ‘El celler cooperatiu de Gandesa. Cent anys de màgia 1919-2019’ juntament amb Àngels Cid, que ha fet les il·lustracions, com sempre genials. Al març vaig publicar el segon llibre ‘La passió de Vilalba dels Arcs. Una història segons el poble’, al costat de Marc Sampé, al text i també amb il·lustracions d’Àngels Cid. L’any passat per estes dates va sortir el primer llibre ‘El frare de la Vall, també amb les il·lustracions d’Àngels Cid. El primer i el segon els hem hagut de reeditar.
 
Canto en una coral. A finals de l’any passat vaig fer un pas avant i vaig incorporar-me al Cor Flumine de Tortosa, on canto de tenor. Vaig debutar en un concert a l’Escorxador de Tortosa fa un parell de mesos i ara estem preparant un concert que farem a Girona dins el Festival Girona a capella. La música va ser una de les primeres coses que vaig voler aprendre de gran, vaig estudiar primer de solfeig als 18 anys, voltat de xiquets a l’Escola de Música Migjorn de Gandesa i vaig cantar a l’Orfeó Gandesà durant un any, abans de marxar a Barcelona a estudiar.

Treballo en una biblioteca. Estem a punt de complir 9 anys des de l’obertura de la Biblioteca de Roquetes Mercè Lleixà, un projecte nou que fem funcionar amb les companyes Begonya i Judit. Des del primer dia buscant la manera de donar un servei públic de qualitat, mirant d’adaptar-nos a les necessitats dels usuaris. Vaig començar treballant a la Biblioteca de Gandesa, amb certa precarietat, però allà vaig començar a descobrir un ofici que va molt més enllà de classificar llibres!
Explico contes.
A través de la feina a la biblioteca he pogut desenvolupar una faceta nova, la de contacontes i m’ha agradat molt, havent fet formació a Barcelona a la Casa dels Contes de Numancia Rojas, acompanyat de Mentxu Pérez-Llorca, he pogut arribar a contar i transmetre històries. Ara tinc la Fàbrica de contes de Marc i estic explicant contes a més de 4.000 xiquets cada any! (Alguns repeteixen).
 
Ballo la Dansada de Gandesa i el Ball de Mantons d’Ulldecona. Des de petit que vaig aprendre a ballar la dansada, de la mà de l’Esbart Dansaire de Gandesa, on hi ballava ma germana i de més gran he pogut ballar a Ulldecona amb la meua dona i amb prop de 300 parelles! Ballar estes jotes, me dóna molt bones sensacions, per això ho recomano a tothom.
Aprenc a ser actor.
Seguint un curs que imparteix Jordi Príncep, organitzat pel Patronat de la Passió d’Ulldecona i que m’ajuda a descobrir tota la dimensió que té la paraula ‘actuar’. Tot i que ja havia actuat amb el Grup de Teatre la Farsa de Gandesa, des de la seua formació i des de fa dos anys amb la representació del Casament Reial de Gandesa 1319, fent de joglar de la Cort Castellana i havent-me estrenat com a dramaturg, ja que vaig escriure el text que s’està representant i que per a mi és una satisfacció triple, poder actuar, ser l’autor del text i veure fet realitat un gran projecte per a Gandesa.
 
Sóc Majoral de la Festa de sant Antoni de Gandesa, des de la seua recuperació a finals del segle XX, al costat de Mateu Aubà. L’any que ve celebrarem els 20 anys de la recuperació de la Festa i xalarem molt.
Sóc Historiador, titulat per la Universitat de Barcelona. Haver pogut estudiar una carrera universitària ha estat molt important a la meua vida, per una banda me va permetre descobrir altres maneres de viure, diferents a la del poble, conèixer moltíssima gent de diferents països, de diferents maneres de pensar i de viure la vida. Per una altra banda tots els coneixements que vaig adquirir, juntament amb el desenvolupament del sentit crític, em van ajudar a ser com sóc. Sempre els ho agrairé als meus pares. Fruit d’esta formació, he treballat com a arqueòleg, la branca de la història en la què em vaig especialitzar, excavant a França, Mallorca i sobretot a Catalunya.
 
Vaig estudiar a l’institut a Tortosa i a Gandesa, vaig anar a l’escola a Gandesa i a Tortosa i això hem va permetre conèixer molta gent, diferents maneres d’ensenyar i em va permetre formar part d’una colla, els quintos i quintes del 73 de Gandesa, amb qui també vaig aprendre i jugar molt.

 Marc Jornet i la família:
Tinc dos fills.
Pau i Lluc són els meus dos nois, ja tenen gairebé 11 i 9 anys i són els que m’han fet descobrir més coses de mi mateix. Fer de pare és una experiència enorme i t’activa tota una sèrie de facetes que tens adormides i que te fan créixer molt com a persona. Vull reivindicar la figura del pare implicat en l’educació i la descoberta de la vida dels fills, un paper que sempre han portat les dones i que els hòmens hi ha renunciat, no ho feu: Pares del món, impliqueu-vos! És tan gratificant!

Estic enamorat. Per això vaig estar convençut que volia compartir la meua vida amb una bibliotecària d’Ulldecona, Maria José. Un projecte de vida és una cosa molt important i només passa una vegada, per això quan trobes amb qui compartir-lo pot adquirir matisos desconeguts, que si vols el poden millorar. A través d’ella he pogut compartir família, Florencio i la Cinta, els sogres, el tio Pepito, la cunyada Francis i Ramon, el cunyat i com no les nebodetes Júlia i Marta.
Sóc germà mitjà.
Tinc una germana gran, la Maria E. i un germà petit, Rafel, d’ells he après coses també, però poder formar part d’una família és una cosa molt gran i sense ells no tindria nebots, la Laura, Guillem i ara la petita Anna. També tinc cunyats, Xavi i Eva, dels que també puc aprendre molt.

Sóc fill.D’uns pares que m’ho han donat tot, Rafel i Ma. Espina. Són tantes les coses que m’han ensenyat i que gràcies a ells he pogut fer, que només en destacaré un parell. De ma mare els ulls blaus, que simbolitzen Calaceit i estimar les coses petites. De mon pare ser de casa Caxanc de Gandesa, que simbolitza l’arrelament a la terra. I dels dos, les ganes de tirar avant, malgrat tot.”
...i per finalitzar?

“Acabo pels principis:
Sóc català, parlo en català i penso en català i vull viure en un país on això sigue prou normal per no haver-ho de reivindicar.”

Per més informació ( de veritat, fa falta? Ja ja ja) podeu entrar al seu blog:
https://caxanc.wordpress.com


(el Marc Jornet Niella, presentant dos contes en els que ha participat com a escriptor,
per Sant Jordi/2016 a Tortosa)
 
 
(Acompanyada de Marc Sampé, Angels Cid i Marc Jornet, co-autors de diferents contes)

 

martes, 15 de marzo de 2016

RUTES LITERÀRIES: Quan un llibre és alguna cosa més…

Això de les anomenades “Rutes literàries” és un bon invent!



Ja fa un temps que vaig descobrir aquesta activitat, a través de la Biblioteca Municipal de Gandesa (de la que en soc usuària, participant activa i membre del Club de Lectura d’Adults).

He participat en algunes rutes literàries, i ús he de dir que, si sou uns amants dels llibres, aquesta opció és una activitat que complementa perfectament a la lectura d’una o varies obres d’un mateix autor. A més a més, et serveix per entendre millor l’autor i la seva obra des d’un vessant normalment lúdica i distesa.

Que és una “Ruta literària?”

En els darrers anys han sorgit diverses rutes literàries pels Països Catalans, algunes de les quals han quedat com a commemoració puntual d’una efemèride i d’altres s’han consolidat com oferta cultural estable.

L’objectiu de la ruta literària és donar a conèixer el llegat de l’autor posant la literatura i el seu paisatge al servei del lector. A més de conèixer els aspectes biogràfics i llegir fragments de l’obra de l’autor, es convida al visitant a contemplar el paisatge i descobrir els espais on va viure o que van inspirar la seva obra.

Ruta literària:” Jesús Moncada”

Vaig tenir la sort de poder participar en aquest ruta literària amb motiu de la  trobada de Clubs de Lectura de les Terres de l’Ebre i Lleida, que va tenir lloc l’any2015.
Aquesta ruta va tenir lloc a Mequinensa (Baix Cinca), població natal de l’escriptor Jesús Moncada i que s’anomena “Espai per al record Jesús Moncada”.
La ruta literària transcorre per espais amb els que Jesús Moncada a la seva novel·la  Camí se Sirga” va immortalitzar el desaparegut “Poble Vell de Mequinensa”.
Per gaudir la ruta és interessant llegir els libres de Jesús Moncada: “Històries de la mà esquerra”, “El cafè de la granota”, Camí de Sirga”, “Calaveres atònites”...

En que consisteix la ruta literària:

En aquest cas, va ser una visita guiada on es va poder visitar l’Espai Jesús Moncada del “Museu d’història de Mequinensa” i fer un recorregut per la història a través de fotografies d’indrets característics, com poden ser: Poble Vell, fabrica de regalèssia, Calafatés, pas de barca, les mines, llaüts, festes, comerç, competicions. També visitant el que queda de l’antiga població de Mequinensa, entre ells la plaça d’armes, carrer amargura, cafès, espai per al record de Jesús Moncada,et.

Distància i accessibilitat

Tot el recorregut té una distància de 2 km. A part quedaria les vistes des del castell. Es pot fer caminant. Quasi bé tot el recorregut és accessible amb cadires de rodes.

Temps aproximat: 1 hora

Públic: Tots el públics

Per a veure la localització general de la ruta:

http://www.mequinensa.com/es/turismo/comoLlegar.aspx

També existeixen diferents rutes més properes, com poden ser la “Ruta literària Artur Bladé i Desumvila” a Benissanet (Ribera d’Ebre) o “Ruta literària Cristòfol Despuig” a Tortosa (Baix Ebre), “Ruta literària Gerard Vergés” a Tortosa (Baix Ebre), et

Per més informació, podeu entrar a les pàgines web:


 

 



 

Ruta literària: “ Artur Bladé i Desumvila: Benissanet, riu i guerra”
Una altra ruta molt, molt recomanable és l’anomenada “Artur Bladé i Desumvila: Benissanet, riu i guerra”.
L’itinerari té per objectiu commemorar el vintè aniversari de la mort de l’escriptor
La nova ruta literària ‘Artur Bladé: Benissanet, riu i guerra’, està realitzada per l’Associació Cultural Artur Bladé de Benissanet amb la col·laboració de la Biblioteca Pública de Tarragona i l’Institut Ramon Muntaner, en el marc dels actes d’homenatge a l’escriptor en el vintè aniversari de la seva mort.

En que consisteix la ruta literària:

Aquest itinerari, que és una nova versió d’una ruta que es feia fins ara, recorre els espais més representatius de la vila natal de l’escriptor benissanetà a través dels textos de les seves obres i comptant amb projeccions audiovisuals d’un documental.
Com a novetat, s’hi han incorporat la visita a un refugi antiaeri, uns àudios amb la veu d’Artur Bladé i una nova exposició amb fotos del poble i textos de l’escriptor. A més, en aquesta ocasió es compta amb la presència del seu fill, que obrirà de forma excepcional les portes de la seva casa familiar perquè es pugui visitar la biblioteca personal de l’escriptor.

Els actes commemoratius del vintè aniversari de la mort d’Artur Bladé es van iniciar el passat mes de desembre de 2015 amb l’objectiu de difondre la trajectòria personal i literària de l’autor riberenc, i reivindicar-lo com a intel·lectual català de primer ordre.

Temps aproximat:  3 hores
Distància i accessibilitat: 2 km. Es recomana fer-la a peu perquè transcorre íntegrament pel nucli de la població.
Públic: Tots el públics
Tota la informació actualitzada al lloc web:   www.arturblade.org

Preus:  2€ per persona- versió bàsica ( a consultar tarifes i descomptes, et)

Per a consultes i reserves:

associacio@arturblade.org o trucant al 977 407 915 (Centre Cultural Artur Bladé)




 
 





 
 

 

 

domingo, 13 de marzo de 2016

LLIBRES RECOMANATS: “ANIMALARI” de Silvia Mayans

Sempre és un plaer poder recomanar llibres, però encara ho és més quan el llibre és d’un amic o amiga, com és aquest cas.
 
L’amiga Silvia Mayans ha publicat un nou llibre de poemes, junt amb la il·lustradora Silvia Franzoni, amb el encertat nom d’”ANIMALARI”.
 
Aquest llibre canvia totalment de temàtica i forma, respecte a l’últim publicat per la Silvia Mayans (“Cap llàgrima sobre la tomba”- veieu la meva entrada al blog de data 20 de setembre de 2014).
 
Aquest llibre és un poemari il·lustrat.
 
Com a la Silvia Mayans ja la coneixeu, us explicaré una mica qui és la il·lustradora Silvia Franzoni.

Qui és Silvia Franzoni?
Sílvia Franzoni Hernández, inicia la seva formació i experiència a Barcelona, la seva ciutat natal, on adquireix la formació artística a la facultat de Belles Arts.
 
Simultàniament realitza formació en disseny d’estampació, i en un curt període es dedica al disseny obtenint un premi en disseny d’estampats.
 
En iniciar la feina com a docent en una Casa d’Oficis en Pintura Decorativa, salta al món de la decoració sobre paret.
 
Seguidament inicia treballs en empreses del sector industrial per acabats decoratius murals i posteriorment com autònoma.
 
Durant els últims anys, ha impartit cursos per a adults d’aquarel·la i pintura a l’oli.
 
Actualment treballa com a free-lance fent encàrrecs d’il·lustració i aparadors a més de treballs puntuals de decoració escenogràfica.
 
Per més informació, podeu entrar a la seva web: www.decoracciones.com

Què és “ANIMALARI”?
"Animalari” és un poemari il·lustrat. Silvia Mayans posa els textos i Sílvia Franzoni les il·lustracions.
 
La temàtica dels poemes s’emmarca dins d’un món on es combina humanitat i animals. Cada poema és l’expressió d’un moment, d’un sentiment, d’una emoció.
 
Les il·lustracions poden ser una visió reconeixible de l’escena o bé una representació simbòlica de les mateixes. Aquestes són un recull de gravats adaptats o de dibuixos fets per un poema determinat, realitzats en tinta xinesa, aquarel·la i aiguaforts que juntament amb altres tècniques mixtes fan possible un conjunt d’imatges que refermen allò que els textos volen expressar, suggerint angoixes, sentiments, sensacions...
 
És realment un poemari diferent, per la seva combinació tant acurada, per l’acabat dels seus fulls i del conjunt en general.
 
Les poesies són pur sentiment i les il·lustracions realment evocadores.
 
Per més informació, podeu consultar el blog de la Sílvia Mayans:
 
http://silviamaians.blogspot.com.es/

(detall del llibre "Animalari")

 
(amb l'amiga Silvia Mayans i un exemplar del seu poemari)


 

jueves, 28 de enero de 2016

ANEM AL TEATRE!!!

Sembla mentida com les coses que aprens quan ets petita, et marquen per tota la vida.
 
Quan anava a l’escola, des dels 4 fins els 14 anys vaig participar en obres de Teatre. No és que m’agradessin especialment (era molt tímida i això suposava tot un repte per mi), però era una activitat en la que participava amb la resta de companys del meu curs i al mateix temps, em permetia fer activitats extraescolars relacionades, que em van enriquir molt.
Més tard, vaig afeccionar-me al teatre amateur. No us espanteu!!! Com a espectadora. Trobo que el teatre fet per no-professionals té el seu atractiu.
Primer amb “actors i actrius” del meu poble, Bot. Una colla de joves del nostre poble, entre els que hi havia una noia jove de fora; la Mercè Llop (en aquell temps, professora del col·legi i que va donar classes durant molts anys). Les obres eren entretingudes, ja sigui per la temàtica com per veure a familiars, amics o coneguts interpretant.

Després vaig començar a estudiar a  l’Institut i el meu món es va fer més gran. No només assistia com a públic a les obres que es realitzaven per companyies amateurs en actes o jornades culturals, si no que vaig començar a veure obres a la televisió (en aquella època, era la forma més ràpida i accessible per accedir a aquest tipus d’activitat).
A través de la televisió, vaig poder gaudir d’obres com “EL DRET D’ESCOLLIR”, “PER UN SI, O PER UN NO” o “CYRANO DE BERGERAC” interpretats magistralment per un jove Josep Mª Flotats ( us parlo dels anys 1.985,1.986 i 1.987 ). Ell era jove... jo també.
Seguia assistint a representacions amateurs. Companyies més o menys estables, comarcals o provincials.
El teatre té un se què, que t’enganxa i et fa sentir coses diferents, noves i emocionants.
A llarg de la meva vida, he pogut assistir a tot tipus de representacions. He vist obres còmiques (“Campanades de boda” de La Cubana), obres musicals (“Mar i Cel” de Dagoll Dagom ), obres clàssiques (“Pigmalió” amb Lloll Beltrán),obres modernes (“Després de la pluja” de Sergi Belbel), obres tradicionals (“Els pastorets”) , obres religioses (“la Passió”), et
Ja fa uns anys que puc  assistir i gaudir d’un altre tipus de teatre:
el professional.
Sé que comptem amb diversos Teatres de cert prestigi i “solera” a la nostra província ( Teatre Bartrina a Reus, Teatre Metropol a Tarragona), però una mica allunyats per mi. Així que, tant aviat com vaig “descobrir” la programació estable al Teatre Auditori Felip Pedrell a Tortosa, vaig ser feliç, molt feliç.
No només podia assistir al teatre a una distància relativament propera si no que, podria gaudir d’obres, autors, actors i actrius de primer nivell en el món de la interpretació.
Han estat varis anys d’obres de tot tipus, però la grata sorpresa la vaig tenir quan després de 30 anys, vaig poder gaudir en directe d’una representació del gran Josep Mª Flotats.

L’obra es deia “SER-HO O NO, PER ACABAR AMB LA QÜESTIÓ JUEVA” i us ben dic que, 30 anys després segueixo enamorada del Teatre, ja que ell, va ser un dels actors que me’l va fer estimar.
Realment us dic, ANEU AL TEATRE: No us en penedireu! . Ja sigui a l’obra escolar dels vostres fills o filles, nebots o nebodes, nets o netes, o a les obres que fa el grup de teatre del teu poble o ciutat o, si teniu ocasió, a veure una obra amb actors i actrius professionals, no importa.

El Teatre ha format part de tota la meva vida i espero continuar així molts anys:

ANEU AL TEATRE i d’aquí a 30 anys... ja m’explicareu.

De COSTUMS i de TRADICIONS: les Festes Majors.

Fa uns dies vaig sentir un comentari molt “modern i actual”: “les costums i tradicions als pobles, són antigues i passades de moda”.
No cal dir que aquesta afirmació la feia una persona relativament jove.
Jo en tinc uns pocs més (ja, ja, ja) però no em considero antiga ni passada de moda, em considero TRADICIONAL.
El comentari feia referència a les tradicions en els pobles petits, i en especial les tradicions en les FESTES MAJORS.
Jo soc una devota admiradora de certes tradicions, però les Festes Majors del meu petitet poble de Bot (Terra Alta) em fan donar una volta al cor.
Suposo que la edat i certs comportaments, fan que aquesta persona jove no tingui tant arrelat el sentiment com el tinc jo.
Per mi, les tradicions són un clar exemple de continuïtat, de persistència i resistència al temps, de motiu per ser i estar, per definir-nos com a persones i com poble, per sentir...
Com ja he dit, soc devota de certes tradicions, tot i que penso que n’hi ha que s’haurien d’actualitzar i renovar en consonància amb els temps presents, però n’hi ha d’altres que no les tocaria per res.
Les Festes Majors, per mi són, principalment SENTIMENT.
Tot comença dies abans de les festes, amb la preparació de les pastes típiques (casquetes, mantecats, cristines, prims, ametllats...). L’olor que envaeix tota la casa és tant penetrant, que només pots exclamar: “JA FA OLOR A FESTES”. Aquesta tradició es va perdent, ja que hi ha moltes persones que prefereixen comprar les pastes fetes, ja sigui per manca de temps o per altres motius.
El primer dia de la festa s’anuncia amb el volteig de campanes. Siguis on siguis del poble, les sents i saps que només anuncien bones noves: “LA FESTA JA ÉS AQUÍ, PREPAREU-VOS PER GAUDIR”.
Els actes i activitats són variats però, no ens desviem de les tradicions, ja que per mi:
-Tradició és, anar al “Rosari de l’Aurora” a trenc d’alba i pregar perquè als “quintos” no els caigui la Santa de la peanya (no recordo, des que tinc ús de raó, que hagi passat mai).
-Tradició és, anar a Missa Major i cantar-li al Sant Patró i a la Santa Patrona perquè cuidi de tots nosaltres i dels nostres colls (Sant Blai, bisbe i màrtir, famós per cuidar de les “goles” :”...cantará vuestra virtud, nuestro cuello con fervor..” cantarem per demanar-li un any de salut). Al fi i al cap, les Festes Majors es celebren en honor als Patrons de la població, o sigui que són, bàsicament, actes religiosos.
-Tradició és, anar a la processó (C/Caseres, C/Canvis, C/Montserrat, C/en Telmo Lacasa, C/Hospital, Trav.Dr.Loscos, C/Dr.Loscos i C/Major), cantant o escoltant a la banda de música acompanyar al Sant, comentant el fred que fa i portant als nens de la mà, i saludant amb un cop de cap a aquella persona que no veies de feia temps. I quan arribes a la plaça, busques un lloc ben situat per veure com alcen al Sant i pots cridar, després de la tradicional fórmula esgrimida pel capellà: “VISCA SANT BLAI”.
-Tradició és, veure les “Curses Pedestres” de peu, al costat del recorregut que va de la plaça fins al final del Carrer Caseres, i donar ànims a aquell corredor que més afinitat tens. El dia de la Candelera, els quintos i quintes correran per una bona causa: aconseguir diners per la seva festa, tot i que el tradicional serà que també s’emportin un gall, un conill i una ceba. El dia de Sant Blai, els “professionals” hauran de guanyar-se uns diners donant 20 voltes al circuit.
-Tradició és, anar al “Concert-vermut” al Club Esportiu, escoltant música de l’orquestra o conjunt de torn mentre fas l’aperitiu (a Bot en diem “fer el vermut”) en companyia de familiars i amics. I al final, si l’orquestra s’ho val, aplaudiments fins que les mans es tornin vermelles, amb un “Cant de la Senyera”, “Pirineu” o “L’emigrant” que no deixa a quasi be ningú indiferent.
-Tradició és, anar a la Plaça ben abrigada amb una bossa de caramels ben plena a les mans. Esperar a que la banda de música vingui amb els balladors de la “Dansada”; elles amb les seves faldetes, el seu mantó de Manila i les seves joies de “dansera” i ells amb el seu vestit amb corbata i tot, i el seu “puro” a la mà. Ells i elles del bracet i amb un somriure a la cara. I quan ja estan preparats tots a la plaça, i comença les primeres notes de “la Dansada” no pots deixar de pensar en els que ja no hi són i que en algun moment de la seva vida van ballar o veure ballar la seva particular “Dansada”. Això és TRADICIÓ.
I tires caramels als balladors i veus com els xiquets i xiquetes els repleguen i els posen en les seves bosses, per poder ensenyar el seu “botí” a la resta de companys i als pares i a tothom, com feia jo i molts altres a la seva edat.
-Tradició és, anar al Ball. On uns ballen fins que no poden més; ara una pasdoble, ara un vals, ara un cha-cha-cha, ara una “ranxera”, i alguna peça d’actualitat i que sona a tota hora en ràdios i televisors. La gent que no vol o no pot ballar, s’asseu a veure ballar, gaudint de la música i comentant amb qui balla aquell o aquella o el temps que fa que no veiem a aquest o aquesta. Tradició és ballar el “Ball de Farolet” o el “Ball dels Jugadors” (dedicat als jugadors del F.C.BOT).
-Tradició és, anar a fer una “grela”  al bar (beguda típica a Bot, que consisteix en una variant del típic “cremat”). Prendre-ho amb amics i familiars i gaudir de petites coses que, poc a poc, o han canviat o s’han perdut.
PER MI, això i algunes coses més: són TRADICIÓ.
Tot i que hi moltes altres coses que s’han incorporat al llarg dels anys i que, suposo que amb el temps i continuïtat, esdevindran també tradició.
( Missa Major de Sant Blai)

 
(inici de la processó, el dia de Sant Blai)

(Curses pedestres)

(Concert-vermut)

(Recordatori de la festa i pasta típica beneïda)

(preparant un gotet de "grela")

(la plaça de gom a gom per veure la "Dansada")