MOLT DE FATO: De COSTUMS i de TRADICIONS: les Festes Majors.

Fa uns dies vaig sentir un comentari molt “modern i actual”: “les costums i tradicions als pobles, són antigues i passades de moda”.
No cal dir que aquesta afirmació la feia una persona relativament jove.

Jo en tinc uns pocs més (ja, ja, ja) però no em considero antiga ni passada de moda, em considero TRADICIONAL.

El comentari feia referència a les tradicions en els pobles petits, i en especial les tradicions en les FESTES MAJORS.

Jo soc una devota admiradora de certes tradicions, però les Festes Majors del meu petitet poble de Bot (Terra Alta) em fan donar una volta al cor.

Suposo que la edat i certs comportaments, fan que aquesta persona jove no tingui tant arrelat el sentiment com el tinc jo.

Per mi, les tradicions són un clar exemple de continuïtat, de persistència i resistència al temps, de motiu per ser i estar, per definir-nos com a persones i com poble, per sentir...

Com ja he dit, soc devota de certes tradicions, tot i que penso que n’hi ha que s’haurien d’actualitzar i renovar en consonància amb els temps presents, però n’hi ha d’altres que no les tocaria per res.

Les Festes Majors, per mi són, principalment SENTIMENT.

Tot comença dies abans de les festes, amb la preparació de les pastes típiques (casquetes, mantecats, cristines, prims, ametllats...). L’olor que envaeix tota la casa és tant penetrant, que només pots exclamar: “JA FA OLOR A FESTES”. Aquesta tradició es va perdent, ja que hi ha moltes persones que prefereixen comprar les pastes fetes, ja sigui per manca de temps o per altres motius.

El primer dia de la festa s’anuncia amb el volteig de campanes. Siguis on siguis del poble, les sents i saps que només anuncien bones noves: “LA FESTA JA ÉS AQUÍ, PREPAREU-VOS PER GAUDIR”.

Els actes i activitats són variats però, no ens desviem de les tradicions, ja que per mi:

-Tradició és, anar al “Rosari de l’Aurora” a trenc d’alba i pregar perquè als “quintos” no els caigui la Santa de la peanya (no recordo, des que tinc ús de raó, que hagi passat mai).

-Tradició és, anar a Missa Major i cantar-li al Sant Patró i a la Santa Patrona perquè cuidi de tots nosaltres i dels nostres colls (Sant Blai, bisbe i màrtir, famós per cuidar de les “goles” :”...cantará vuestra virtud, nuestro cuello con fervor..” cantarem per demanar-li un any de salut). Al fi i al cap, les Festes Majors es celebren en honor als Patrons de la població, o sigui que són, bàsicament, actes religiosos.

-Tradició és, anar a la processó (C/Caseres, C/Canvis, C/Montserrat, C/en Telmo Lacasa, C/Hospital, Trav.Dr.Loscos, C/Dr.Loscos i C/Major), cantant o escoltant a la banda de música acompanyar al Sant, comentant el fred que fa i portant als nens de la mà, i saludant amb un cop de cap a aquella persona que no veies de feia temps. I quan arribes a la plaça, busques un lloc ben situat per veure com alcen al Sant i pots cridar, després de la tradicional fórmula esgrimida pel capellà: “VISCA SANT BLAI”.

-Tradició és, veure les “Curses Pedestres” de peu, al costat del recorregut que va de la plaça fins al final del Carrer Caseres, i donar ànims a aquell corredor que més afinitat tens. El dia de la Candelera, els quintos i quintes correran per una bona causa: aconseguir diners per la seva festa, tot i que el tradicional serà que també s’emportin un gall, un conill i una ceba. El dia de Sant Blai, els “professionals” hauran de guanyar-se uns diners donant 20 voltes al circuit.

-Tradició és, anar al “Concert-vermut” al Club Esportiu, escoltant música de l’orquestra o conjunt de torn mentre fas l’aperitiu (a Bot en diem “fer el vermut”) en companyia de familiars i amics. I al final, si l’orquestra s’ho val, aplaudiments fins que les mans es tornin vermelles, amb un “Cant de la Senyera”, “Pirineu” o “L’emigrant” que no deixa a quasi be ningú indiferent.

-Tradició és, anar a la Plaça ben abrigada amb una bossa de caramels ben plena a les mans. Esperar a que la banda de música vingui amb els balladors de la “Dansada”; elles amb les seves faldetes, el seu mantó de Manila i les seves joies de “dansera” i ells amb el seu vestit amb corbata i tot, i el seu “puro” a la mà. Ells i elles del bracet i amb un somriure a la cara. I quan ja estan preparats tots a la plaça, i comença les primeres notes de “la Dansada” no pots deixar de pensar en els que ja no hi són i que en algun moment de la seva vida van ballar o veure ballar la seva particular “Dansada”. Això és TRADICIÓ.
I tires caramels als balladors i veus com els xiquets i xiquetes els repleguen i els posen en les seves bosses, per poder ensenyar el seu “botí” a la resta de companys i als pares i a tothom, com feia jo i molts altres a la seva edat.

-Tradició és, anar al Ball. On uns ballen fins que no poden més; ara una pasdoble, ara un vals, ara un cha-cha-cha, ara una “ranxera”, i alguna peça d’actualitat i que sona a tota hora en ràdios i televisors. La gent que no vol o no pot ballar, s’asseu a veure ballar, gaudint de la música i comentant amb qui balla aquell o aquella o el temps que fa que no veiem a aquest o aquesta. Tradició és ballar el “Ball de Farolet” o el “Ball dels Jugadors” (dedicat als jugadors del F.C.BOT).

-Tradició és, anar a fer una “grela” al bar (beguda típica a Bot, que consisteix en una variant del típic “cremat”). Prendre-ho amb amics i familiars i gaudir de petites coses que, poc a poc, o han canviat o s’han perdut.

PER MI, això i algunes coses més: són TRADICIÓ.

Tot i que hi moltes altres coses que s’han incorporat al llarg dels anys i que, suposo que amb el temps i continuïtat, esdevindran també tradició.