viernes, 19 de septiembre de 2014

Històries del "vermar": Lo "carratell" del besavi Miquel

Estem al mes de setembre, temps de "vermar", de recollir el fruit anhelat que s'ha cuidat i mimat durant tot l'any, d'iniciar el procès per transformar el fruit del cep en el "nèctar del Déus".
 
Com han canviat els temps.
 
Quan jo era petita - fa molt, molt temps...- ens aixecavem abans de que sortís el sol, perquè s'havia d'arribar al tros amb les primeres llums del dia.
 
Les jornades eren llargues i feixugues, per una xiqueta com jo, el dia era interminable, però no em queixo, això suposava uns dies per poder compartir la jornada amb tota la família; iaios, pares, germans, tiets i tietes i, algún cop familiars i amics vinguts per donar una cop de mà.
 
En definitiva, es convertia més en una reunió familiar que en una feina pesada, esgotadora i fins i tot "llefiscosa".
 
Vaig tenir la sort de compartir moltes jornades d'aquestes, durant la meva infantesa, ja que durant uns dies no anava a l'escola - s'havia d'ajudar a casa - igual que la majoria dels meus companys d'estudis ( ara en dirien "maltractament infantil", però jo disfrutava molt, us ho asseguro, i NO tinc cap "trauma" d'aquella època, tot al contrari, només tinc molts bons records).
 
Durant el matí, amb més o menys traça, ajudavem a vermar - tenia les meves pròpies tisores, d'un tamany més petit que els demés. Arribava l'hora de l'esmorzar i allò era tota una festa; s'obria el cistell com qui obre una capsa de sorpreses: pà amb tomàquet, una truita "a la francesa", olives negres, un tros de formatge, algun que altre embotit i tot acompanyat d'aigua per als petits i el fabulós vi del "carratell" del meu besavi ( això ho vaig saber anys més tard, el de "fabulós vi", es clar).
 
Aquell "carratell" que tenia la seva pròpia història. Que va comprar el meu avi Ramón a Tortosa, perquè el seu pare pogués posar el beure per anar al tros a treballar. Que contenia una vi deliciós perquè el mateix recipient li donava aquell regust a vi de bota. Que el meu besavi Miquel bevia d'una forma molt característica, alçant-lo per damunt del coll fins arribar a definir una corba perfecta perquè caigués justament on havia de caure: al mig de la boca del meu besavi, ni un centímetre més ni un centímetre menys, i tot amb una força pròpia d'un Hércules, ja que ho feia amb una sola mà ( cal dir que el "carratell" ple de vi, podia pesar fins 5 kg, per mi i per molts que ho van provar davant meu, tot un esforç titànic).
 
Més d'un va acabar, com a mínim amb una taca a la camisa i el més desafortunat, amb un bon cop a la cara, a conseqüència de no poder aguantar beure del "carratell" amb una sola mà.
 
Com podeu suposar, jo no vaig conèixer el meu besavi, però aquesta i altres històries ens explicava el meu avi Ramón, al meu germà i a mi, en aquells breus però intensos esmorzars del "vermar".
 
Si venia algú de "fora de casa" -amics o familiars- ajudar-nos a "vermar", una costum que crec, encara s'utilitza avui en dia ( tu ajudes i un altre dia t'ajuden a tu, a la més típica essència del "hoy por ti, mañana por mi"), el meu avi oferia el vi del "carratell" com qui ofereix les millors joies de la família, com qui treu la porcellana ó els coberts de plata ( si en tinguessin) en el millor dels palaus d'un noble. El meu avi tenia aquell vell "carratell", un bancal de ceps i tota la bona voluntat del món que oferia als que, de bon grau, et donaven un cop de mà.
 
Com han canviat els temps.
 
Ja no tenim ni un cep, ja no anem a vermar.
 
Però el "carratell" segueix a la meva família, disposat a formar part de la seva/nostra història, de gent que ja no hi són però -d'una forma o una altra- sempre hi serán, dels meus records d'infantesa, DEL TEMPS DE "VERMAR".
 
 
 
 
Lo "carratell" del besavi Miquel en l'actualitat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario