La tradició:
El tió no era, en principi, altra
cosa que el tronc que cremava a la llar, al foc a terra. Un tronc que, al
cremar, donava béns tan preciosos com l'escalfor i la llum, i que de forma
simbòlica oferia presents als de la casa: llaminadures, neules, torrons
Encara podem trobar, als pobles,
cases en les quals el tió és un gran tronc que es posa a cremar al foc a terra,
uns dies abans de Nadal.
A partir d'aquesta forma més primitiva el tió
evoluciona: El tió és un tronc, triat pels nens, que esdevé màgicament un ésser
que s'ha d'alimentar i que viu durant uns dies a la cuina de la casa, que dóna
els seus regals per Nadal i que després es crema.
Ben aviat, aquesta
característica d'animal fantàstic es reforça a partir d'afegir al tronc unes
potes, aprofitar la forma de la fusta per figurar la cara, posar-hi una llengua
I així trobem el tió tal com el coneixem ara a ciutat: un personatge que sembla
una bèstia, que cada any arriba uns dies abans de Nadal, que resideix a la
cuina o, sobretot, al menjador i al qual cal donar aliments - els tradicionals
eren garrofes, pa sec ara li posen més coses - i aigua, per tal de rebre els
seus obsequis.
A ciutat ens trobem així amb tradicions familiars, en les quals
el mateix tió ha servit per tots els fills d'una casa, i encara ha passat d'una
generació a l'altra
D'una forma o altra el tió té un
mateix objectiu: oferir regals als de la casa. Regals que han variat amb el
temps: primer eren bàsicament dolços, neules, torrons allò que es necessitava
per a celebrar la festa; avui hi ha una tendència a fer servir el tió per a fer
presents de més envergadura. Amb tot, cal diferenciar la tradició del tió
d'altres costums i personatges nadalencs.
El tió no ha estat mai una
màquina de portar regals. El tió és fa cagar, segons el costum de cada casa, la
Nit de Nadal - Tradicionalment, després de la Missa del Gall - o el mateix dia
de Nadal. I encara, per allò que els més petits van a visitar altres cases de
la família - n'hi ha que continuen treballant el dia de Sant Esteve
A diferència d'altres costums i
personatges, procedents de cultures d'altres països, dels quals només en
coneixem la forma més superficial (arbre de Nadal, Pare Noël, etc), el tió ha
conservat tot un ritual tradicional. Fer cagar el tió és una cerimònia
domèstica o de petita comunitat (escola, colla d'amics), que consisteix en el cant d'una o més cançons característiques
per acabar finalment colpejant el tronc amb força.
Les cançons del tió ó tronc de Nadal:
El
repertori de cançons de tió existents a la nostra tradició popular és enorme.
Hem de tenir en compte que és un costum familiar, la qual cosa vol dir que és
possible trobar en un mateix poble moltes variants de la cançó del tió, i
encara algunes que només són conegudes per unes poques persones d'una casa
concreta.
Hi ha unes versions més conegudes, sobre les quals, d'una casa a l'altra, es poden constatar petites variacions.
Hi ha unes versions més conegudes, sobre les quals, d'una casa a l'altra, es poden constatar petites variacions.
El més coneguts, a les nostres comarques, són:
"Caga tió,
sinó et donaré un cop de bastó!
Tió de Nadal,
caga torrons
i pixa vi blanc!
Tió de Nadal
caga neules i torrons
i pixa xampany! "
sinó et donaré un cop de bastó!
Tió de Nadal,
caga torrons
i pixa vi blanc!
Tió de Nadal
caga neules i torrons
i pixa xampany! "
No hay comentarios:
Publicar un comentario